23.304 milions d’euros de grans patrimonis tributen només a l’1%

Les societats d’inversió mobiliària de capital variable (Sicav), dissenyades als anys 80 pel govern socialista per tal d’evitar fugues de capital a l’estranger, són el refugi de moltes de les grans fortunes de l’Estat.

Per tal de complir la seva funció de retenir capitals se’ls va fixar una imposició mínima de l’1%, mentre que l’impost de societats oscil·la entre un 25 i un 30% i l’IRPF per a rendes superiors als 52.361 euros està fixat al 43%.

Aquest avantatge, combinat amb la facilitat per crear una Sicav, ja que tan sols es necessiten cent signatures encara que la gestió i patrimoni l’aporti una sola persona, és la que ha fet que la majoria de les grans fortunes espanyoles no tributin en funció de la seva riquesa sinó que ho facin amb un tipus d’imposició ridícula de l’1%, molt inferior al tipus de l’IRPF de la majoria de ciutadans. El 2011, les 3.064 Sicav espanyoles van acumular 23.304 milions d’euros.

Les Sicav, a més a més, són un bon refugi perquè les controla la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), que és la que, si procedeix, demana a Hisenda que emprengui inspeccions, però aquesta no pot fer-ho per si sola. Entre les fortunes més abultades de l’Estat destaquen la Sicav d’Alicia Koplowitz, Morinvest, amb 444 milions d’euros, la de la família Del Pino, amb 339 milions, la de March Gestión, Torrenova de Inversiones, amb 286 milions o la del banc Santander, Cartera Inmobiliaria, amb 248 milions d’euros. Alicia Koplowitz és germana de l’actual propietària de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), la constructora més important d’Espanya. Alicia li va vendre el 1998 la seva meitat de l’empresa familiar.

Els Del Pino són una familia d’empresaris accionistes de la gran constructora Ferrovial fins el 2006. March Gestión està vinculada a Banca March, propietat de la família balear March, i fundada el 1926 per Juan March, empresari i financer que va ajudar a l’alçament de Franco i que s’havia fet d’or durant la Primera Guerra Mundial, comprant i venent de tot als dos bàndols, el que li va valdre que Francesc Cambó digués d’ell que era l’últim pirata del Mediterrani.